La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics

Era un acudit de l’E. de la Torratxa, però ara és la trista realitat…Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.
Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.
Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.
Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.
Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV, i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.
Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.
Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòticaLa necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic. El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.
El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.
La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”.
Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.
A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.
El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.
“¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero ‘barrio gótico’?”
Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.
Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà.
Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.
Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.
Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.
A l’esquerra la casa que ocupava l’espai on ara hi ha la Casa PadellàsJoan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV, i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.
El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.
El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.
La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”.
Pl. Sant Iu 1945. On és la porta del Museu Marès?Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.
A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.
El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.
“¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero ‘barrio gótico’?”
Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.
Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana, capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.
Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà. Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.
L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:
“El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix”
Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.
Mapa de Ramon Rucabado Amb edificis històrics marcatsAquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.
Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.
seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana, capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani. Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà. Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:
“El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix”
Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòticsDurant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.
Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.
Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.
Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema.

visto en Altres Barcelones