Julio Muñoz Ramonet, una història de franquisme i corrupció

Palau del Marquès d’Alella (wikimedia commons)Darrerament s’ha parlat molt de la fortuna de la família Muñoz Ramonet, i concretament de l’herència que Julio Muñoz Ramonet va deixar el 1991 després de la seva mort. El seu luxós palau de residència durant anys del carrer Muntaner número 282-290 i la valuosa col·lecció d’art que contenia van ser donats a l’Ajuntament de Barcelona, segons l’última voluntat de Ramonet.
«La finca de Barcelona Muntaner números 282-288 pasará, incluyendo el parque y el jardín, así como el palacio en Porvenir 26-28 con todo su contenido completo, a una fundación que llevará mi nombre. La fundación tendrá como finalidad la conservación y el mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento útil por el público bajo el patronato de la ciudad de Barcelona».(testament va ser redactat en alemany)
Les quatre filles del magnat del tèxtil van ocultar aquest testament, fins que l’any 1994 l’Ajuntament va rebre una carta del pintor alemany Bernd Walter, on aclaria que el testament de Julio Muñoz Ramonet donava el Palau del Marquès d’Alella i el seu contingut a la ciutat de Barcelona. Sembla ser que les hereves de Muñoz no volien pagar un préstec que Bernd Walter havia fet al seu pare a Suïssa, que ascendia als 17.000€.
Després de 17 anys de litigi entre els hereus (les quatre filles) i l’Ajuntament, el passat mes de juliol el palauet va quedar en mans de l’Ajuntament de Barcelona i en entrar es va fer un inventari del que hi havia. Això va posar en evidència que els 1.105 elements computats entre la casa i el jardí no encaixaven amb els llistats judicials, per tant l’ajuntament en va reclamar les peces de la col·lecció d’art, algunes de les quals Muñoz Ramonet havia comprat el 1950 a Ròmul Bosch i Caterineu. Entre les absències més sonades destaquen: 18 Goya, 12 Greco, 26 Fortuny, 7 Sorolla, 4 Rembradt, 3 Murillo, Zurbaráns, Rafaels, peces de Velázquez, Renoir, Delacroix…
Julio Muñoz RamonetLes filles es van endur les obres en uns tràilers cap a Madrid, segons expliquen el Pedro i l’Ana María, majordoms del palauet entre 1980 i 2001. Després de la mort de Julio Muñoz Ramonet, una nit d’octubre de 1992 van veure uns camions al jardí, una de les filles els van ordenar que no sortissin de la seva estança i l’endemà al matí van comprovar que les filles ja havien marxat i les pintures havien desaparegut:
“Al volver un martes por la noche, después de nuestro día de libranza, nos sorprendió ver dos enormes tráileres en el jardín. Una de las hijas [de Muñoz Ramonet], nos dijo a mi mujer y a mí que nos fuéramos directamente al sótano donde vivíamos. Por la mañana, cuando nos incorporamos a nuestro trabajo, ya no había nadie. Los camiones se habían ido, también las hijas y muchas de las obras de arte de la casa habían desaparecido”. Pedro y su mujer Ana María estuvieron al cuidado del palacete de la calle Muntaner, la residencia en Barcelona del industrial Julio Muñoz Ramonet, desde 1980 hasta el 2001, año en el que él se jubiló”.
Pese al tiempo transcurrido, Pedro recuerda esa noche con nitidez. “Pensamos que la presencia de los camiones nos iba a comportar trabajo y nos extrañó que nos dijeran que no teníamos que ocuparnos de nada, pero la mayor sorpresa fue ver que muchas de las pinturas habían desaparecido”. De lo que pasó aquel día, “tiempo después de la muerte de don Julio”, no le dieron importancia, ya que lo achacaron a “lo herméticos que eran tanto el padre como sus hijas”, asegura el mayordomo de esta vivienda tras 21 años. EPais
Recinte de Can Batlló. En part gestionat ara per veïns (elperiodico.com)En morir el pare, les filles de Muñoz Ramonet van contractar una especialista nord-americana en obres d’art perquè les assessorés a escollir les que s’havien d’endur.
Com va aconseguir acumular tanta fortuna Julio Muñoz Ramonet?
De mare catalana i pare andalús, el multimilionari Julio Muñoz Ramonet venia de família humil. L’any 1933 treballava com a dependent als magatzems El Brarato, del carrer Tamarit, propietat del seu tiet Salvador Sindreu. Amb l’ajuda del tiet, juntament amb el seu germà Álvaro va comprar una petita fàbrica tèxtil i poc després esclatava la guerra civil. La família es va traslladar en territori franquista (Sant Sebastià), però ell es quedà a Barcelona per controlar el negoci. El 1937 va ser cridat per l’exèrcit republicà, però realment va actuar com a espia franquista, essent condecorat per haver passat informació un cop finalitzada la guerra.
Aquesta posició privilegiada li va servir per començar a escalar posicions i bastir el seu gran imperi. En temps de racionament i escassedat, gràcies a l’estraperlo i als seus contactes, Muñoz Ramonet tenia tot allò que demanava. Tenia cotó suficient per enriquir-se ràpidament, això el va portar a comprar l’any 1943 Can Batlló per l’astronòmica xifra de 28 milions de pessetes.
Inerior de l’antic Hotel Ritz (palacebarcelona.com)
Segons s’explica a la biografia i memòries dels germans Muñoz Ramonet, Escrites per Xavier Muñoz, que per cert no en té cap parentiu ni simpatía, en la primera visita a la fàbrica comentava que havia telefonat al Caudillo i “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”
El 1944 compra la Unión Industrial Algodonera, anteriorment amb Ròmul Bosch i Caterineu al capdavant, això representava l’adquisició de 14 fàbriques i, a més, la important col·lecció d’art que encara ara es disputen les filles i l’Ajuntament.
Molt recomanable per cert!Va seguir acumulant patrimoni i riqueses, comprant empreses i immobles, com els grans magatzems d’El Siglo i El Águila o la Compañia Internacional de Seguros. Diuen que Julio Muñoz tenia taula reservada als llocs més luxosos i es coneixia els locals nocturns barcelonins més selectes. Els que el van conèixer de prop expliquen que una vegada va arribar a un restaurant i la taula que ell volia estava ocupada, va avisar al maïtre, que no va poder fer res perquè els altres clients es canviessin de lloc, i tot indignat va trucar al propitari disposat a fer un xec per comprar el local. Els esforços van ser en inútils. També va tenir una història amb Carmen Broto, que després es convertiria en una famosa prostituta de luxe , i fins i tot va muntar-li un pis. Quan ja no hi tenia relació Broto acabaria morint assassinada el 1949. Julio Muñoz Ramonet intentava posicionar-se en l’escalafó més alt de la societat. L’únic impediment que tenia era que venia de família humil. Va comprar també l’hotel Ritz i el Palau Robert (seu de la Immobiliaria El Águila), tocant a la Diagonal, i finalment va ser el seu casament amb Carmen Villalonga (filla del president del Banc Central) el 17 de juliol de 1946 el que permetria que fos acceptat definitivament per la burgesia del moment.
En poc més de 10 anys Julio Muñoz tenia una bona fortuna. Els contactes amb la gent del règim franquista i la falta d’escrúpols l’havien col·locat a dalt de tot. A la ciutat ja era popular la frase “en el cielo manda dios y en la tierra…los Muñoz”. Els que el coneixien expliquen que amb els seus treballadors era un dèspota i en deia coses com aquesta: “Son como los limones; hay que estrujarlos bien y una vez secos, se tiran y a por otro”.
Això sí, als seus convidats els tractava amb suma delicadesa, els treia la vaixella d’or massís i menjaven a la carta.
A partir dels ‘60, amb la millora de l’economia, les coses anirien de cap a caiguda, faria relacions internacionals que el portarien a negociar a les Filipines, Japó, Kuwait i la República Dominicana, però després que se sabés que havia deixat un forat de 4.000 milions a la Companyia de Seguros l’any 1986 es traslladaria a Suïssa per evitar anar a la presó. L’escàndol va fer que detinguessin a sis alts càrrecs de la companyia. El març del 1991 el jutge Garzón va demanar 11 anys de presó per estafa i falsedat i al cap de dos mesos va morir en un hotel de Suïssa. Les seves despulles resten al panteó familiar del cementiri de Montjuïc.

visto en Altres Barcelones