Després de l’exposició “Yo Picasso. Autoretrats”

Els catàlegs de les exposicions tenen una doble vida. D’una banda, són el testimoni d’un esdeveniment temporal i efímer que aplega una sèrie d’obres i documents en un lloc i en un espai, seleccionats pels comissaris per il·lustrar o suggerir una idea, una tesi, que estructura i recorre tant l’exposició com el catàleg. De l’altra, un cop exhaurit el lapse temporal que ens ha permès de viure en directe l’experiència de l’exposició, el catàleg perd aquesta temporalitat d’origen i esdevé un assaig, una monografia especialitzada.

Tot aquest preàmbul ve a tomb per parlar del catàleg de l’exposició “Yo Picasso. Autoretrats” que s’ha presentat al Museu Picasso de Barcelona fins al proppassat diumenge, 1 de setembre, i que ha comissariat Eduard Vallès amb Isabel Cendoya.

Si tenim en compte la immensitat de la bibliografia sobre Pablo Picasso, sorprèn que el tema de l’autoretrat no comptés amb quasi cap monografia dedicada a aquest “subgènere” artístic a excepció del treball de Josep Palau i Fabre, Picasso per Picasso, publicat l’any 1970 per l’editorial Joventut i alguns treballs entre els que destaquem el de Carla Gottlieb (l’any 1981) i el de Kirk Varnedoe (1996). Aquesta “excepcionalitat” ve reforçada pel fet que “Yo Picasso. Autorretrats” ha estat la primera exposició monogràfica sobre l’autoretrat en l’obra de Pablo Picasso i, per tant, ara que l’exposició ja ha tancat les portes al públic, aquest catàleg està cridat a ser una obra de consulta obligada.

El llibre s’articula al voltant de dotze àmbits que ajuden a matisar un relat cronològic que es justifica per la voluntat d’establir i referenciar tots els autoretrats realitzats, des dels anys de formació fins als últims anys. Aquesta qüestió funcional ve reforçada per dues idees troncals que planen per tot el text:

L’autoretrat és un gènere transversal en l’obra de Pablo Picasso, que podem trobar amb més o menys intensitat al llarg de tota la seva carrera artística i que estableix un relat circular, des de l’adolescència fins a la vellesa.

El concepte d’art total de Pablo Picasso ens obliga a obviar qualsevol frontera tècnica; els autoretrats són presents en olis, dibuixos, gravats, ceràmiques… i, fins i tot, en autoretrats fotogràfics (Isabel Cendoya, s’encarrega d’abordar aquest aspecte).

Una  qüestió molt interessant que es planteja és el tema de l’autorepresentació més enllà de l’autoretrat tradicional. Eduard Vallès ens avisa que el treball exclou “les projeccions de la seva personalitat, com ara el taller de l’artista, els grafismes i ideogrames destinats a parelles i amants o la categoria amplíssima dels autoretrats amagats” per tal d’acotar l’àmbit de recerca. Vallès recull les interpretacions dels diversos experts picassians que han escrit sobre aquest aspecte i alhora ofereix  nous i suggerents punts de vista interpretatius.

Un aspecte a destacar és el fet que els textos del catàleg permeten dos nivells de lectura. Un nivell més divulgatiu que s’aconsegueix mitjançant un paràgraf introductori de cada àmbit que sintetitza les idees que es desgranen tot seguit, i un segon nivell, dirigit a un lector interessat en anar una mica més enllà i als lectors experts, on es desenvolupen les diverses idees i temes apuntats.

Tant per als qui hagin pogut veure l’exposició com per als qui no els hagi estat possible, el Yo Picasso llibre, els permetrà fer un viatge iniciàtic al tema de l’autorepresentació de l’artista i els acompanyarà en aquest relat circular per l’obra de Pablo Picasso.

Margarida Cortadella
Responsable de la Biblioteca

Enllaços relacionats
El procés creatiu de “Yo Picasso. Autoretrats”

visto en El Blog del Museu Picasso de Barcelona