Barcelona i la mort. L’evolució de la cultura funerària i les seves rareses

A tots ens agrada molt parlar de les coses boniques de la vida. Molta gent relata el naixement dels seus fills com un dels dies més feliços de la seva vida. La vida, sentir les olors, el tacte, els sons, degustar les coses, aprendre d’allò que ens envolta, apassionar-nos, conèixer
l’amor, gaudir del merescut descans de la bellesa i… i? I sí, després ve la mort, però d’això a pocs els agrada parlar.
La mort, és la culminació de la vida, aquell pas final que tot ésser viu ha de fer algun dia i el preu que s’ha de pagar per aquesta. Només els objectes sense vida són immortals, perquè tot el que viu algun dia ha de morir. Les flors moren, els arbres també, els animals també i nosaltres no en som l’excepció. Ja sabeu que tothom qui està llegint aquest apunt morirà? No és una maledicció exclusiva, a tots ens passarà algun dia (Bé, exceptuant el Senyor Eduard Punset, que diu que no està demostrat que es mori)
Davant aquest fet, al llarg de la historia hi ha hagut diverses respostes. Les religions han intentat cercar el sentit de l’existència i a estudiar què passa després de la mort amb el nostre esperit. D’altres creuen que cos i ànima son el mateix i que ambdues desapareixen, i després només en queda el record.
Estris dibuixats a la tomba d’un abaixadorLa mort ha estat un tema central que s’ha tractat obertament al llarg de tota la nostra historia i que ara, que ens vantem d’haver trencat tots els tabús, és un tema incòmode i de mal gust. A alguns se us haurà fet un nus a la gola llegint aquestes paraules. De fet alguns antropòlegs i estudiosos com Núria Cavallé, afirmen que sí bé ara es parla obertament del sexe, aquest antic tabú s’ha traslladat a la mort.
Doncs bé, potser per trencar aquest tabú actual ens aniria bé fer un passeig per la nostra història i aprendre què en pensaven els nostres avantpassats en els temps en què la mort era un tema recurrent i per fer-ho, podem aprofitar que vivim en una de les millors ciutats d’Europa per fer-ho ja que tenim més de 2000 anys d’història.
A la Barcelona romana, com a totes les ciutats de l’antic imperi romà, la gent era enterrada normalment fora les muralles, a les vies d’accés a la ciutat. Hi havia alguns ritus curiosos com les libacions o el fet de posar monedes a la boca del difunt per a que pogués pagar el viatge al barquer Caront, que el portaria al regne dels morts, però bé, no m’estendré gaire en aquest tema ja que hi vaig dedicar un apunt especial que podeu consultar aquí.
Abaixador treballant segons un gravat de Josep AmmanAmb la cristianització, els costums funeraris dels barcelonins van començar a canviar. Tot i que és curiós el fet que al segle XIX encara fos extensa la idea, segons opinions recollides per Joan Amades sobre els costums relacionats amb la mort, que calia contentar a qui vilgilava l’entrada al paradís. En aquest cas es creia que Sant Pere era un fumador empedernit i a alguns se’ls enterrava amb tabac de pipa i una pipa per assegurar-se l’entrada. En el cas dels infants el que tenien eren confits. A l’Edat Mitjana es va començar a enterrar els morts dins la ciutat, en terrenys de l’església. Segur que us hi heu fixat, hi ha poquíssimes esglésies antigues a Barcelona que estiguin situades en un carrer. La immensa majoria es troben en una plaça. No és casualitat, antigament aquestes places havien estat els cementiris parroquials. La gent solia enterrar-se dins l’esglésa, a les parets de la mateixa o al cementiri adjacent. Quan més prestigi o més diners tenies podies ser enterrat en un indret més privilegiat.
Parlant de tombes a les esglésies podem fixar-nos en algunes coses curioses, com per exemple la inexistència de noms de dones. Aquestes eren totalment invisibilitzades fins i tot per la mort. La gran majoria de tombes d’aquest estil que han arribat als nostres dies corresponen als segles XVII i XVIII i és molt curiós perquè a diferència del que passava a l’edat antiga o a l’actualitat, el que pren més importància no és la família o el llinatge del difunt sinó el seu ofici. Passejant per Santa Maria del Pi, la Catedral o Santa Maria del Mar entre d’altres podem trobar tombes ben curioses. D’aquesta darrera església en trobem algunes de ben curioses com per exemple la sepultura d’un carnisser on hi ha gravada una taula de carnisser i un ganivet feta en perspectiva, la tomba d’un sombrerer o les dels abaixadors, totes amb les eines corresponents. A part d’aquestes sepultures familiars o individuals, també podem trobar-ne de col•lectives de confraries gremials, com l’ossera de la Confraria dels Esteves que es pot veure al murs de la Catedral, i que repeteixo com sempre, no té absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, no us deixeu enganyar.Tomba d’un carnisser amb dibuix en perspectiva
En aquells temps ser enterrat fora de “terreny sagrat” era una ofensa total per al difunt i la seva família. De fet, com a exemple tenim la famosa poesia de Pitarra sobre el Fossar de les moreres, que explica la llegenda d’un fosser anomenat Jordi que es dedicava a enterrar els morts de la resistència barcelonina al setge de 1714. En un moment reben el cadàver d’el fill del fosser Jordi i pare del seu nét vestit amb l’uniforme francès i diuen els versos famosos: “Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”
Veiem doncs, que tothom havia de ser enterrat sota sagrat, però això sí, sovint era una deshonra ser sepultat al mateix lloc que certes persones. Els condemnats a mort mai s’enterraven amb la resta de difunts. Anaven a parar normalment a Sant Felip Neri, a l’actual plaça i antic cementiri parroquial. Això quan no eren despedaçats i la seva carn es deixava podrir als “carners” a les entrades de la ciutat. Amb ells s’hi enterrava també el botxí, un personatge sòrdid que era sepultat amb les seves víctimes.
Els jueus per altra banda tenien el seu propi cementiri, avui abandonat, que fou destruït i expoliat, com vam explicar fa uns dies.
L’antic carrer del Cementiri unia Barcelona i el Cementiri de l’Est (1855)Però oi que ara se’ns faria molt estrany tenir morts enterrats a les places de la ciutat? Molt higiènic no deuria ser que diguem. Això va pensar el monarca Carles III de Borbó influenciat per la il•lustració quan l’any 1787 va promulgar una reial ordre per la qual es prohibien els cementiris parroquials. Tot i això va haver-hi una forta resistència a la norma, ja que durant molts anys s’havia pres per costum enterrar-s’hi i va ser difícil canviar la manera de pensar de la gent, fins el punt que el seu successor Ferran VII va haver d’insistir un altre cop en la norma. A partir d’aleshores es començaran a construir cementiris allunyats als centres urbanitzats.
És per això que el Cementiri de Sants és actualment a l’Hospitalet, i que el nou Cementiri que en aquells temps va dependre de l’antiga Barcelona emmurallada era l’actual cementiri del Poblenou, unit a la ciutat amb un camí anomenat “Passeig del Cementiri”.
Devot confrare segons una àucaSi bé abans comentàvem la tradició de posar tabac o llaminadures als morts, hi havia altres tradicions vinculades a la mort a Barcelona. Si bé en la majoria de pobles s’anunciaven els enterraments a toc de campana o picant casa per casa, a Barcelona, la ciutat era tan extensa que es feia muntat sobre un ase. Una altra de les tradicions de la nostra ciutat era llogar per un mòdic preu unes cortines negres de la Casa de la Caritat i posar-les a la casa en motiu de dol. Una antiga tonada deia:
“Així que arribo al carrer, ja veig la porta tancada, cortina negra al balcó, el meu cor se’m traspassa”
Al s. XIX, durant l’epidèmia del Còlera, la impressió de veure tantes cases amb les cortines de dol generava una tristesa infinita. Va ser per aquest motiu que la tradició es va suprimir, tot i que seria recuperada posteriorment. Molts encara recorden també quan antigament en morir un familiar, es tenyia la roba de negre, costum que ja s’ha perdut.
Ara, com comentàvem abans, potser ens hem passat a l’altre extrem. La mort ha esdevingut un tabú. Hauríem de ser conscients i obrir-nos a parlar obertament d’aquest fenòmen i del magnífic patrimoni funerari del que podem gaudir més enllà dels esteriotips morbosos.

visto en Altres Barcelones